Què ens motiva?
Com pot ser que el 75% dels servidors del món corrin sota un software gratuït i open source?
Com pot ser que la Wikipedia esborrés Encarta del mapa? Com pot ser que un grapat de gent voluntària esborrés un projecte d’un altre grapat de gent que cobrava pel que feia?
I no només la Wikipedia: com pot ser que els germans Wright, sense cap suport financer de ningú, sense cap educació més enllà de la bàsica, fossin capaços de fer volar el primer avió tripulat per davant de Samuel Langley, un professor llargament vinculat a l’educació superior, amb un equip dels millors experts, a qui el govern dels Estats Units va finançar amb 50.000 dòlars de l’època?
Què ho justifica?
Recompenses “If this, then that”
La majoria de motivadors als quals estem exposats són “if this, then that”. “Si fas això, aleshores allò”. Per exemple: si compleixes la previsió de vendes, t’endús un bonus. Si acabeu el projecte a temps, us convido a dinar. Si despares la taula et pots quedar més estona mirant la tele. Si aproves els exàmens et compro la playstation.
O més senzill: si fas la feina que et dic, a final de més et dono diners. Vindria a ser el core del sistema productiu capitalista, el dels últims 200 anys aprox.
Però cap d’aquestes recompenses motivava la gent de la Wikipedia, ni la gent d’Apache o Nginx, o la gent que fa 500.000 coses a les tardes un cop surt de la feina.
La resposta, al MIT i a l’Índia
Uns investigadors del MIT, Yale, la Duke University i la Universitat de Tel Aviv (a.k.a. gent que sap de què parla) van voler investigar aquests fenòmens.
Volien validar les següents hipòtesis, que han mogut l’economia del món industrialitzat durant segles (Si colles cargols durant tot el dia, a final de mes et dono diners): Si recompenses alguna cosa, obtens més comportament del recompensat. Si castigues alguna cosa, obtens menys comportament del castigat.
Sembla lògic, oi?
Per fer-ho van buscar dos entorns prou diferents: un, el món rural indi. L’altre, estudiants del MIT. L’experiment consistia en superar alguns exercicis com memoritzar una llista de dígits, resoldre crucigrames o fer basket a una cistella.
Per incentivar-los a fer-ho millor, van definir 3 nivells de recompenses econòmiques. Com més bé ho fessis, més diners et donarien.
I els resultats?
Ja va, ja va. Les conclusions a què van arribar, un cop estudiat el mateix fenomen al MIT i a l’Índia, són:
- Mentre la tasca sigui purament mecànica (o sigui, tasques “algorítmiques”), les recompenses funcionen com s’espera. Com més diners, més rendiment.
- Tan bon punt la tasca requereix habilitats “cognitives”, per poques que siguin, una recompensa més alta suposa un pitjor rendiment.
What? Com pot ser?
Estem parlant d’una conspiració socialista per acabar amb els fonaments de la democràcia occidental moderna?
Bah, no pot ser.
Què ens motiva?
Tenim 3 tipus de motivadors que ens empenyen a fer coses:
Per una banda, el motivador fisiològic, o biològic, o com li vulguis dir: mengem quan tenim gana, bevem quan tenim set, i fem allò altre quan…bueno, quan podem.
Tenim també un motivador de recompensa/càstig: responem molt bé a aquest motivador, sobretot quan són tasques simples. Si poses la mà al foc et cremes, i per tant tens un motivador bastant potent per no fer-ho. Si has de muntar 200 caixes i després pots marxar cap a casa, probablement les muntis ràpid.
Això funcionava perfectament quan la majoria dels treballadors es dedicaven a tasques d’aquest tipus.
El problema és quan la nostra feina no és d’aquest tipus, quan és una feina conceptual, que requereix creativitat, resolució de problemes complexos, heurística. En aquests casos, un motivador de recompensa pot ser perjudicial: aquests motivadors ens centren molt en la solució senzilla i ràpida, ens enfoquen i ens limiten la perspectiva.
Aquests dos motivadors no justifiquen que fem coses que ens semblin interessants, divertides, simplement perquè ens agradin, o perquè tinguem la sensació que estem contribuïnt o ajudant algú altre. Aquest motivador intrínsec de la tasca que fem, la satisfacció inherent de fer-la.
Un cop satisfetes les necessitats fisiològiques bàsiques, aquest és el motivador que ens porta a realitzar millor tasques complexes que requereixin creativitat i pensament racional. Una altra manera d’explicar la piràmide de Maslow, al final. El mateix passa amb els diners: si no cobres prou, no estaràs motivat a la feina. Però una vegada cobres suficient com per treure els diners de l’equació, la motivació intrínseca de la tasca és la que et mourà a fer-la.
Ok. Doncs com es poden motivar tasques complexes?
Això, si us sembla, ho deixem per un altre post. Un spoiler:
1) La voluntat d’autodirigir-se, que incrementa el compromís que el simple compliment d’ordres.
2) La voluntat de ser millors en el que fem.
3) El desig de fer alguna cosa que tingui significat i sigui important.
Autonomia, Domini (mestratge) i Propòsit.
Si us interessen aquestes reflexions no deixeu de llegir Drive: The Surprising Truth About What Motivates Us, de Daniel Pink, d’on he descobert aquests estudis.
També podeu trobar varis vídeos que el resumeixen. Aquí un:
